Aquesta vegada, he contactat amb l'Ana Punset, autora de vambes vermelles, una molt bona escriptora de novel·les juvenils que ha acceptat respondre unes quantes preguntes sobre la seva vida com a escriptora. Un fort agraïment!
-Com vas descobrir que t’agradava escriure?
Sempre m'ha agradat. Al cole escrivia molts contes, amb 13 anys vaig escriure a la meva àvia la seva biografia pel seu cumple, quan tenia 16 anys feia poesia...
-Un dels llibres que més t’hagi agradat i inspirat?
A nivell juvenil: Coraline, de Neil Gaiman. A nivell adult; l'InforMe de Brodeck, de Philippe Claudel
-Què opines dels teus llibres, creus que t’agradarien si no en fossis tu l’autora?
Bé, jo els escric per a que noies de 8 a 14 o 15 anys se sentin identificades i gaudeixin de l'activitat de llegir. Són llibres que a mi m'hagués agradat llegir quan tenia aquests anys.
-Llibre preferit que has escrit?
No tinc només un... De Vambes Vermelles, el número 10 em va agradar molt, perquè té un component de terror que m'agrada. També vaig gaudir molt escrivint l'últim de New York Academy, el 3, però cada llibre que he escrit té alguna cosa especial per a mi.
-Penses el títol abans o després d’escriure el llibre?
Normalment mentre l'estic escrivint. I gairebé sempre té la millor idea l'editorial, a mi em costa molt treure'n un, jeje, no sóc pas objectiva.
-Si poguessis ser qualsevol dels teus personatges, quin series?
Tots tenen una mica de mi, en realitat, però crec que m'agradaria ser la Sofia, de New York Academy, per tal de passar un any sencer amb la seva edat a Nova York i enriquir-me de tot el que això implica.
-T’inspires amb algunes persones per crear els personatges?
Sí, sempre agafo coses de persones que conec o de mi mateixa, i també exploro noves alternatives.
-Esculls tu el disseny de les portades?
El disseny de les portades el fan a l'editorial, el departament de màrqueting amb la il.lustradora, i quan la tenen decidida me l'envien per veure si m'agrada, que sempre és així perquè són una passada.
-Hi ha alguna cosa que vulguis millorar dels teus llibres en un futur?
Amb cada llibre nou que escric procuro millorar, perquè sempre hi ha coses per aprendre a l'hora de crear una trama interessant i captivadora, que és el més difícil per mi, jo crec.
-Coincideix el teu llibre més venut o la col·lecció amb el que més satisfeta estàs?
El Club de les Vambes Vermelles m'ha ensenyat molt. És la col·lecció que més èxit ha tingut de tot el que he escrit fins ara i estic súper satisfeta. Però normalment estic satisfeta de gairebé tot el que he fet, perquè en el moment de fer-ho he donat tot el que tenia en aquell moment, però pel que sigui a vegades no arriba als lectors i lectores, pels motius que siguin: menys visibilitat, mal moment, molta oferta al mercat (sempre tan variable), col.locació errònia, concepció equivocada... Tot i així, als que arriba, per pocs que siguin, ja compten com a èxit per a mi.
-Algun consell pels que ens agrada escriure?
Que no deixis mai de fer-ho, tot i que a vegades costa trobar el temps i les ganes, és important no perdre aquesta manera de buidar-se a un mateix, i agafa les oportunitats que es presentin de practicar la teva passió, per petites que puguin semblar en un principi.
-Com continuaries aquesta història?
...Les dues noies baixen del taxi sense fer soroll i s’amaguen darrere un banc.
Al carrer no s'hi veu ningú a part d'en Marcos i la Clàudia, i elles els miren atentament.
Quan en Marcos i la Clàudia entren en un bar proper i tanquen la porta, les noies miren ambdós costats i, en veure que ningú les veu, entren darrera seu.
Allà només hi ha tres taules ocupades, però en cap de les tres veuen als seus amics...
Aleshores caminen fins al fons del local i comencen a buscar-los per tot arreu, primer a l'excusat, després darrera de la barra... Just allà troben una porta i l'obren. Un passadís s'estén al seu davant i, en mirar-se interrogants, decideixen continuar endavant. No se sent res, i només hi ha un parell de llums titil·lants sobre els seus caps. Al final, una nova porta que dubten en obrir i que finalment obren.
-Sorpresa!!! Feliç cumpleanys!!! -van cridar tots.
Allà, a una rebotiga mal il·luminada, estava tot el grup reunit, i el Marcos i la Clàudia al capdavant de tots. Una de les noies va mirar a la seva acompanyant totalment confusa, amb mil preguntes al cap, i ella, amb un somriure, li va confirmar que també formava part d'aquella fita, tot estava planificat. Sí, definitivament, tenia els millors amics del món.
"Ana Punset Martínez, Tarragona, 1981. Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Màster d'escriptura per a Cinema i Televisió per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha Col·laborat als Diaris Més, el suplement cultural Encontres, del Diari de Tarragona. És lectora professional per editorials i col·labora com a crítica literària en diferents mitjans."
"Ha publicat les diverses entregues de Vambes vermelles, un llibre juvenil sobre un grup d'amigues adolescents que ha venut més de 200.000 exemplars. "
-Com vas descobrir que t’agradava escriure?
Sempre m'ha agradat. Al cole escrivia molts contes, amb 13 anys vaig escriure a la meva àvia la seva biografia pel seu cumple, quan tenia 16 anys feia poesia...
-Un dels llibres que més t’hagi agradat i inspirat?
A nivell juvenil: Coraline, de Neil Gaiman. A nivell adult; l'InforMe de Brodeck, de Philippe Claudel
-Què opines dels teus llibres, creus que t’agradarien si no en fossis tu l’autora?
Bé, jo els escric per a que noies de 8 a 14 o 15 anys se sentin identificades i gaudeixin de l'activitat de llegir. Són llibres que a mi m'hagués agradat llegir quan tenia aquests anys.
-Llibre preferit que has escrit?
No tinc només un... De Vambes Vermelles, el número 10 em va agradar molt, perquè té un component de terror que m'agrada. També vaig gaudir molt escrivint l'últim de New York Academy, el 3, però cada llibre que he escrit té alguna cosa especial per a mi.
-Penses el títol abans o després d’escriure el llibre?
Normalment mentre l'estic escrivint. I gairebé sempre té la millor idea l'editorial, a mi em costa molt treure'n un, jeje, no sóc pas objectiva.
-Si poguessis ser qualsevol dels teus personatges, quin series?
Tots tenen una mica de mi, en realitat, però crec que m'agradaria ser la Sofia, de New York Academy, per tal de passar un any sencer amb la seva edat a Nova York i enriquir-me de tot el que això implica.
-T’inspires amb algunes persones per crear els personatges?
Sí, sempre agafo coses de persones que conec o de mi mateixa, i també exploro noves alternatives.
-Esculls tu el disseny de les portades?
El disseny de les portades el fan a l'editorial, el departament de màrqueting amb la il.lustradora, i quan la tenen decidida me l'envien per veure si m'agrada, que sempre és així perquè són una passada.
-Hi ha alguna cosa que vulguis millorar dels teus llibres en un futur?
Amb cada llibre nou que escric procuro millorar, perquè sempre hi ha coses per aprendre a l'hora de crear una trama interessant i captivadora, que és el més difícil per mi, jo crec.
-Coincideix el teu llibre més venut o la col·lecció amb el que més satisfeta estàs?
El Club de les Vambes Vermelles m'ha ensenyat molt. És la col·lecció que més èxit ha tingut de tot el que he escrit fins ara i estic súper satisfeta. Però normalment estic satisfeta de gairebé tot el que he fet, perquè en el moment de fer-ho he donat tot el que tenia en aquell moment, però pel que sigui a vegades no arriba als lectors i lectores, pels motius que siguin: menys visibilitat, mal moment, molta oferta al mercat (sempre tan variable), col.locació errònia, concepció equivocada... Tot i així, als que arriba, per pocs que siguin, ja compten com a èxit per a mi.
-Algun consell pels que ens agrada escriure?
Que no deixis mai de fer-ho, tot i que a vegades costa trobar el temps i les ganes, és important no perdre aquesta manera de buidar-se a un mateix, i agafa les oportunitats que es presentin de practicar la teva passió, per petites que puguin semblar en un principi.
-Com continuaries aquesta història?
...Les dues noies baixen del taxi sense fer soroll i s’amaguen darrere un banc.
Al carrer no s'hi veu ningú a part d'en Marcos i la Clàudia, i elles els miren atentament.
Quan en Marcos i la Clàudia entren en un bar proper i tanquen la porta, les noies miren ambdós costats i, en veure que ningú les veu, entren darrera seu.
Allà només hi ha tres taules ocupades, però en cap de les tres veuen als seus amics...
Aleshores caminen fins al fons del local i comencen a buscar-los per tot arreu, primer a l'excusat, després darrera de la barra... Just allà troben una porta i l'obren. Un passadís s'estén al seu davant i, en mirar-se interrogants, decideixen continuar endavant. No se sent res, i només hi ha un parell de llums titil·lants sobre els seus caps. Al final, una nova porta que dubten en obrir i que finalment obren.
-Sorpresa!!! Feliç cumpleanys!!! -van cridar tots.
Allà, a una rebotiga mal il·luminada, estava tot el grup reunit, i el Marcos i la Clàudia al capdavant de tots. Una de les noies va mirar a la seva acompanyant totalment confusa, amb mil preguntes al cap, i ella, amb un somriure, li va confirmar que també formava part d'aquella fita, tot estava planificat. Sí, definitivament, tenia els millors amics del món.
M'agrada molt llegir-me els llibres de l'Anna Punset. La colecció de New York academy aquest un any fora de casa m'ha és molt guai. Me'l van regalar per Sant Jordi i ja l'he llegit.
ResponElimina